Amb quina valentia vas afrontar el meu castell,
no un castell que crema i s'esfondra
per l'alè de foc d'un drac, quina calor fa el sol allà, cavaller meu?
El meu castell d'oceans entre nosaltres,
un castell fet de tempestes i inundacions
el flirteig de la mort, quina valentia ets, cavaller meu?
Com vas saber que et necessitava?
Continuo fent veure que sóc forta,
però em sento com una princesa fràgil amb tu,
en un sentit positiu. Finalment vull ser suau.
Amb quina valentia salves el meu cor inquiet,
sense que ni tan sols ** sàpigues
així que deixa que els meus poemes parlin
el que la mev humil llengua no podia.
La meva llengua que tu també saps parlar,
una llengua que abans era tendra en cançons
reescrivim la nostra pròpia nova llengua en un full de càlcul.
Com vas saber que et necessitava, cavaller meu?
Segueixo fent veure que sóc una fortalesa,
però em fas sentir com un pètal de rosa,
crec que finalment vull ser abraçada i estimada.
Amb quina valentia vas afrontar la idea esbojarrada
d'un romanç amb un poeta cansat, ferit i traumatitzat
des de quilòmetres de distància i oceans de distància,
vols sentir com de calent és el sol aquí, cavaller meu?