"mirares" poems
Acabe de recordar l'última vegada que em vas mirar,
vas tancar ràpidament els ulls i vas baixar el cap..
Sabies que en aquell moment vas canviar la meua percepció del daurat clar apagat per una de completa felicitat? Que la teua veu exclamant baixet "Quins ulls!" encara evoca partícules també daurades que resplandeixen i giren suaument?
Que per primera vegada els colors no intenten amuntegar-se dins i davant meua quan m'atrapen els teus ulls?
Que quedant-me ahí no hi ha una sola tonalitat que gose immiscuir-se o privar-me d’ells?
Que no sé com es pinta perdre's a la teua mirada?
Que no em perd a propòsit, però que cada vegada més em trobe desfent-me de brúixoles i mapes?
Que desitjaria no saber llegir altres estrelles que em pogueren guiar?
Que tu ets el meu únic sol i que d'on s'exhala la teua llum és on vull estar..
Jul 5, 2013
Jul 5, 2013 at 7:25 PM UTC
Coses en dulce paz, y son divinos
tus mirares y plácido tu gesto,
cuando escuchas la rima que he compuesto
para tus dedos ágiles y finos.
La candidez sin mancha de los linos
nieva y decora tu regazo honesto,
y en grato ir y venir tocan el cesto
las yemas de tus dedos marfilinos.
Mirándote coser, tan envidiosa
de tu aguja está el alma, que quisiera
tener, en la existencia fastidiosa,
la suerte de la aguja afortunada,
por quedar un momento prisionera
entre los dedos de la bien amada.
392